Notícies

Titular notícies

Programa L'Endemà "A les fosques"


 
Fa poc més d'un any, TV3 es va posar en contacte amb la nostra Associació buscant una persona que es trobés en el procés d'adaptació a una discapacitat visual, fent el seguiment d'aquesta persona durant 1 any, per desenvolupar un documental per al programa L'Endemà. Des de l'Associació, vam contactar amb l'Anna Morancho, de 22 anys, que va estar molt disposada a participar i deixar a TV3 entrar en la seva vida. A més, també van participar amb el seu testimoni 6 socis que es van enfrontar a la mateixa situació. Des d'aquí podreu gaudir d'aquest emotiu i enriquidor documental.


La ceguesa, a “L’endemà”

Emès el dimarts 17 de maig, a les 23.10 a TV3:  “L’endemà”: “A les fosques”, que aborda el canvi de vida que suposa la ceguesa.

Petita Sinopsi
Anna Morancho
L’Anna Morancho té 22 anys i estudia Empresarials. Als 12 anys li van diagnosticar una malaltia hereditària que ara l’està deixant cega, i que comparteix amb la seva germana Alba, un any més gran. Elles s’ho prenen amb filosofia, i inventen estratègies per fer vida normal tant de temps com puguin. Com diu la seva mare, l’Anna i l’Alba disfruten més la vida que la resta de la gent, potser perquè saben que aviat serà diferent. L’Anna surt amb el nòvio i els amics, fa feines ocasionals i es dedica al teatre amateur. Encara es resisteix a fer servir el bastó i a llegir en braille, però sap que cada cop necessita més ajuda en la vida quotidiana.
La seguim en un any clau de la seva vida: ha decidit sortir de l’armari i presentar-se al món com a persona gairebé cega; entrarà a la ONCE, buscarà una feina adaptada i aprendrà tècniques de supervivència per a discapacitats visuals. Ella sap que això és el que necessita, però reconèixer la pròpia discapacitat no és fàcil per ningú.
“L’Endemà” aborda en aquest capítol el món de la ceguesa, des del punt de vista dels que hi han vist i han perdut la visió. Com t’acostumes, a viure sense veure-hi? És fàcil, presentar-se al món com a discapacitat?

Testimonis
L’experiència de l’Anna, que seguim al llarg d’un any, està completada pels testimonis de sis persones cegues que, com ella, havien estat vidents.
  • MARTA DE SALAS:  Jo personalment em sento molt superior a molta gent que hi veu, així que no necessito la seva compassió: el que necessito és ajuda.  La Marta era executiva i va amagar els seus problemes de visió fins que gairebé va ser cega total. Ara presideix l’associació de propietaris de gossos-guia, viatja i gaudeix de la música, una passió nova. Només lamenta no poder veure treballar el seu fill petit, que és ballarí.
  • CINTHYA SALGADO:  En moments com aquests saps qui són els teus amics i qui no. La Cinthya té 24 anys, és advocada i estudia Teologia protestant. Quan tenia 14 anys va perdre la vista per un despreniment de retina, a Honduras, el seu país. El que més greu li sap és que la superprotegeixin.
  • MANEL MARTÍ:  El que més greu em sap és no haver vist mai la cara del meu fill... ni la de la meva dona. En Manel és economista, presideix una associació de cecs i disminuits visuals i té una família a la que adora. Quan va quedar cec, als 32, la seva nòvia el va deixar, i ell va perdre la feina en una caixa d’estalvis. Viu com a cec però espera tornar-hi a veure algun dia.
  • IGNASI TERRAZA:  Sóc el que sóc gràcies a l’entorn que he tingut i a la meva circumstància, i penso que al món hi hem vingut a aprendre alguna cosa. Això és el que jo estic fent. L’ignasi Terraza és un dels pianistes de jazz més buscats del món. Deixeble de Tete Montoliu, va començar amb un piano de joguina quan era petit i estava constantment malalt de la vasculitis retinària que el va acabar deixant cec.
  • JOAN CARLES:  Em penso que a mi encara no m’ho han dit, que m’estic quedant cec. En Joan Carles és cec des dels 19 anys, però encara ningú li ha dit oficialment. Després d’una llarga malaltia infantil, va començar a relacionar-se amb altres joves a la ONCE, ja amb 20 anys, i allà va ser on va conèixer la Vicky, també cega. Són pares de la Ismene, una nena vident de 3 anys.
  • MARISA FERNÁNDEZ:  És com si la meva primera vida s’hagués acabat, i ara m’haguessin donat la oportunitat de viure una altra vida. Ara puc fer moltes coses noves, l’únic que passa és que aquestes noves coses les fa una persona cega. La Marisa canta als cors de Clavé, i té un noi voluntari que li llegeix sovint els llibres que tant li agradaven. Decidida, benhumorada i valenta, l’únic que lamenta és no poder llegir.
Si no pots accedir al video, entra al següent enllaç "A les fosques".







Últimes Notícies